.jpg)
Santiago Ambrosio i Xavier Ariza
Vicedegà i Coordinador de Semiologia, Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona
Pallapupas porta tres cursos impartint l'activitat “Noves eines per a la intervenció en el món hospitalari” als futurs metges i infermeres del Campus de la Salut que la UB té a Bellvitge. Santiago Ambrosio i Xavier Ariza, vicedegà i cap d’estudis quan van començar les classes al 2009, van ser els principals responsables de la aposta de la UB per portar Pallapupas a la universitat. Ens expliquen el perquè.
Santiago Ambrosio, esquerra, i Xavier Ariza, amb el nas de Pallapupas
D’on va sorgir la idea de portar l’experiència d’una entitat de pallassos d’hospital a la facultat?
Xavier Ariza (XA): El primer curs va estar tot molt condicionat per l’impuls de l’Andreu Morgenstein, l’alumne que ens va proposar portar Pallapupas a la facultat. Va arrossegar a tots els seus amics i companys. L’Andreu coneixia Pallapupas i es va posar en contacte amb l’Angie Rosales, presidenta de Pallapupas, per fer la proposta a la UB.
I quina va ser la resposta des de la UB?
Santiago Ambrosio (SA): Això va començar com un credit de lliure elecció a la llicenciatura, una opció on fins i tot entra que els alumnes participin a una coral de góspel o un grup de teatre, per exemple. Al principi es va viure com una cosa experimental, per veure com era allò de que els estudiants fessin de pallasso, però de seguida vam veure que no només era això. Aquest és el tercer curs que es fa, sempre amb grups d’una vintena d’alumnes, i estem molt satisfets amb els resultats.
La vostra aposta com a vicedegà i cap d’estudis en aquell momento va ser clau…
XA: Joc sóc molt partidari de l’humor com a eina directa per a trencar una situació o arribar directament a una persona. I en l’exercici de la meva professió com a metge l’he utilitzat sempre.
SA: El metge intenta curar, però no sempre ho aconsegueix. El que aconsegueix més vegades és alleugerir el dolor. Però de vegades el més complicat és acompanyar-los, transmetre-li ganes de viure, de cuidar-se… i això és el que tractem d’incorporar a la formació dels futurs metges.
Hi havia precedents semblants en altres universitats?
SA: Estem sent innovadors en portar a Pallapupas a l’àmbit acadèmic, no hi han precedents a Europa. Als hospitals si que s’han fet coses, però a la universitat no que nosaltres coneguem. Entendre les emocions de la persona que tens al davant és fonamental, i això va més enllà de la formació intelectual, mèdica o científica dels professionals de la salut.
Que pot ensenyar un pallasso d’hospital a un futgur metge?
XA: Un pallasso a l’hospital és un cortcircuit que aconsegueix coses que la racionalitat i el verb no poden fer. Pallapupas ens pot ajudar a donar un salt trencador en la manera de comunicar-nos amb els malalts i les famílies, buscant una complicitat i un alleujament emocional a través d’un llenguatge més corporal i de l’humor.
SA: És més fàcil curar un mal físic que un emocional, que pot ser molt més dolorós perquè surt d’un mateix. I l’humor és una eina molt bona en aquest sentit. No cal riure o fer el pallasso, però si saber riure’s d’un mateix i fer front a les situacions adverses amb l’humor. Això ja predisposa al malalt i a la seva familia d’una manera més positiva davant una malaltia.
L’actitut del metge davant el pacient és important…
XA: Curar és un procès en el que el primer que necessites és una complicitat entre el metge i el pacient. I aquest acostament els bons metges de fa 50 anys ja el tenien. Després la tecnificació mèdica de la medicina científica va enterbolir una mica aquesta proximitat i va fer del metge una figura més distant. S’han aconseguit molts avenços científics però s’ha perdut aquest to humà, que jo he intentat mantenir tota la meva carrera, com feien els metges de la família de sempre.
SA: La comunicació amb el pacient és una competència, és a dir, alguna cosa que els futurs metges han d'adquirir. Quan has de comunicar a les familíes una mala noticia, per exemple, s’ha de saber com fer-ho. De vegades et trobes amb el metge amb qui connectes i amb l’antipàtic de tota la vida, que és molt bon metge però distant. Però això passa perquè no té les eines per comunicar-se d’una altre manera perquè ningú no li ha ensenyat. I això és vàlid pels metges però també per qualsevol altre àmbit de la vida.
Vicedegà i Coordinador de Semiologia, Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona
“Pot ser més fàcil curar un mal físic que un emocional”
Pallapupas porta tres cursos impartint l'activitat “Noves eines per a la intervenció en el món hospitalari” als futurs metges i infermeres del Campus de la Salut que la UB té a Bellvitge. Santiago Ambrosio i Xavier Ariza, vicedegà i cap d’estudis quan van començar les classes al 2009, van ser els principals responsables de la aposta de la UB per portar Pallapupas a la universitat. Ens expliquen el perquè.
Santiago Ambrosio, esquerra, i Xavier Ariza, amb el nas de Pallapupas
D’on va sorgir la idea de portar l’experiència d’una entitat de pallassos d’hospital a la facultat?
Xavier Ariza (XA): El primer curs va estar tot molt condicionat per l’impuls de l’Andreu Morgenstein, l’alumne que ens va proposar portar Pallapupas a la facultat. Va arrossegar a tots els seus amics i companys. L’Andreu coneixia Pallapupas i es va posar en contacte amb l’Angie Rosales, presidenta de Pallapupas, per fer la proposta a la UB.
I quina va ser la resposta des de la UB?
Santiago Ambrosio (SA): Això va començar com un credit de lliure elecció a la llicenciatura, una opció on fins i tot entra que els alumnes participin a una coral de góspel o un grup de teatre, per exemple. Al principi es va viure com una cosa experimental, per veure com era allò de que els estudiants fessin de pallasso, però de seguida vam veure que no només era això. Aquest és el tercer curs que es fa, sempre amb grups d’una vintena d’alumnes, i estem molt satisfets amb els resultats.
La vostra aposta com a vicedegà i cap d’estudis en aquell momento va ser clau…
XA: Joc sóc molt partidari de l’humor com a eina directa per a trencar una situació o arribar directament a una persona. I en l’exercici de la meva professió com a metge l’he utilitzat sempre.
SA: El metge intenta curar, però no sempre ho aconsegueix. El que aconsegueix més vegades és alleugerir el dolor. Però de vegades el més complicat és acompanyar-los, transmetre-li ganes de viure, de cuidar-se… i això és el que tractem d’incorporar a la formació dels futurs metges.
Hi havia precedents semblants en altres universitats?
SA: Estem sent innovadors en portar a Pallapupas a l’àmbit acadèmic, no hi han precedents a Europa. Als hospitals si que s’han fet coses, però a la universitat no que nosaltres coneguem. Entendre les emocions de la persona que tens al davant és fonamental, i això va més enllà de la formació intelectual, mèdica o científica dels professionals de la salut.
Que pot ensenyar un pallasso d’hospital a un futgur metge?
XA: Un pallasso a l’hospital és un cortcircuit que aconsegueix coses que la racionalitat i el verb no poden fer. Pallapupas ens pot ajudar a donar un salt trencador en la manera de comunicar-nos amb els malalts i les famílies, buscant una complicitat i un alleujament emocional a través d’un llenguatge més corporal i de l’humor.
SA: És més fàcil curar un mal físic que un emocional, que pot ser molt més dolorós perquè surt d’un mateix. I l’humor és una eina molt bona en aquest sentit. No cal riure o fer el pallasso, però si saber riure’s d’un mateix i fer front a les situacions adverses amb l’humor. Això ja predisposa al malalt i a la seva familia d’una manera més positiva davant una malaltia.
L’actitut del metge davant el pacient és important…
XA: Curar és un procès en el que el primer que necessites és una complicitat entre el metge i el pacient. I aquest acostament els bons metges de fa 50 anys ja el tenien. Després la tecnificació mèdica de la medicina científica va enterbolir una mica aquesta proximitat i va fer del metge una figura més distant. S’han aconseguit molts avenços científics però s’ha perdut aquest to humà, que jo he intentat mantenir tota la meva carrera, com feien els metges de la família de sempre.
SA: La comunicació amb el pacient és una competència, és a dir, alguna cosa que els futurs metges han d'adquirir. Quan has de comunicar a les familíes una mala noticia, per exemple, s’ha de saber com fer-ho. De vegades et trobes amb el metge amb qui connectes i amb l’antipàtic de tota la vida, que és molt bon metge però distant. Però això passa perquè no té les eines per comunicar-se d’una altre manera perquè ningú no li ha ensenyat. I això és vàlid pels metges però també per qualsevol altre àmbit de la vida.